Allò de millor serà, amiga meua, dir les teues paraules en la meua mateixa llengua:

"No sé què dir-te ara.
Encara no sequen
les meues llàgrimes d´ahir.
Sent la teua quietud
d´estany, com un vel
apegat al silenci
al clarobscur
dels meus ulls morts
Vull restar
al lluny del paisatge,
un buit
entre els teus llavis
d´aigua tèbia i riba,
exiliar-me de paraules
i aguaitar…
perquè
reflecteix un cel fosc
el teu espill de rabeig
com ombra i eco tèrbol
de la pell
impossible o subterrània
Paralitza el record
la nostàlgia
d´aquest mai
tot no-res
jamai sempre
desitjar entretallat
i postals despullades
de rellotge
Vull quedar-me
al bell mig del paisatge,
un verd camalot
al teu pit de llacuna,
desfullar-me de tempestats
i aguaitar…
vent de març
llum de tardor primavera
fon el sol,
les veus dels núvols,
es desfà la absència
com espuma,
damunt de mi.
Plovisquegen mil estrelles
i dissol gota a gota
la broma, una frontera
invisible mortalla
de les hores
i llinyes desnonades
de l´amor…
No sé què dir-te ara.
Encara em ploren les mans."

Pere...

qué bello se lee..! si hasta parece que fuera un poema de verdad :)

besets company!
gracias