ANELLS DE FOC I PLUJA

Desenganya’t, M***.
Tu esperes, potser, que la llum dèbil
que aquesta nit ens aconhorta
siga la síntesi del cènit i nadir,
conjunció somiada dels espills i la brassa,
la còpula que s’eleve com la gota de pluja
més íntima i, ja centella
o espurna, inunde els nostres cossos,
la casa encenga,
ens enlaire la matèria dels noms en les flames,
en el càntic de les esferes,
als fondals de l’alta mar de sina oberta,
pensant que no hi haurà tombant o caiguda.
T’has cregut massa les paraules dels hòmens
i no val que em cites el furiós sentimental
de D. H. Lawrence.
No et respondré amb una refeta de Giorgio Bassani,
o sí: No afegiràs més llenya mullada
d’om riberenc al pit dels somnis.
Deixa, doncs, que la nostra pell
es consumesca com els antics ceps
de vila romana, a poc a poc, a les ones
del llençol, junt a l’alé amerat
de la teua ombra tremolosa.
Espera només que a la llar hi haja prou
de pètals encesos per als cristalls en flor.
La visita de la Dama il.luminarà a l’alba
els focs gitats a la mar del nostre llit.